miércoles, 15 de julio de 2009

El (meu) paisatge favorit de Catalunya

El passat dia 14, a TV3, van fer el programa especial d’El paisatge favorit de Catalunya on, finalment, va sortir com a guanyadora la Costa Brava. La veritat és que la competència era difícil per la bellesa de tots els indrets aspirants, però només en podia sortir un. Per a mi, tots aquells paisatges eren mereixedors de guanyar, i molts d’altres que no van sortir en els capítols perquè no s’hauria donat a l’abast. I és que senzillament, Catalunya, la nostra terra, és molt bonica i no te l’acabes, i molts racons es podrien definir com “un tros del Cel a la Terra”. Que per molts i molts anys puguin existir.
I quin és el meu paisatge favorit de Catalunya? Aquesta pregunta em resultaria molt difícil de respondre. Primer de tot, perquè sóc home de ciutat, i de seguida triaria Barcelona. Ara bé, en funció de l’espai geogràfic, seria capaç d’escollir-ne un de cada.
Un paisatge marítim: la Costa Brava en general, i La Fosca en particular.
Un paisatge muntanyenc: Montserrat.
Un paisatge interior: la comarca del Berguedà, concretament l’ermós camí verd que ressegueix el riu Llobregat entre Manresa i Castellar de n’Hug.
Un paisatge de província: Girona en general, tant l’interior (la zona volcànica d’Olot, Banyoles, Porqueres i Besalú), com la Costa Brava ja esmentada i les seves ciutats (Girona, Olot i Figueres).

Mare meva, i quin hauria de triar de tots aquests? Ja us ho he dit. És molt i molt difícil.
I de la meva ciutat? Sens dubte, les magnífiques vistes de la capital catalana des de l’avinguda de la Mare de Déu de Montserrat, des del castell i mirador de Torre Baró i des de les bateries antiaèries del Carmel. Concretament, des de Torre Baró, a més, pots veure bona part del Vallès en la seva extensió i les muntanyes de Montserrat i el Montseny, de més lluny. Un espai que et proporciona una energia positiva com en cap altre lloc de Barcelona, idoni per a omplir el cap de pensaments positius i vèncer estats depressius. Només cal contemplar les dues bandes del paisatge durant una bona estona.
I quins barris de la meva ciutat són els meus predilectes? M’agraden Gràcia, Ciutat Vella, la costa i la muntanya de Montjuïc.
Gràcia és un lloc força entretingut on conviu tota mena de gent. Sempre estan de festa, és a dir, que quan no es celebren les tradicionals Festes de Gràcia, es fan altres coses, com un mercadet, unes sardanes, un concert, un correfoc, una festa alternativa, etc. La qüestió és sempre estar de festa. A l’estiu és molt agradable estar prenent alguna cosa a les terrasses dels bars de les seves places. L’oferta comercial és excel·lent perquè hi ha de tot, inclòs les botigues més estranyes i singulars que hom es pugui imaginar. I l’oferta lúdica és també força present, amb cinemes tant comercials com d’art i assaig, teatres, casals i centres cívics. En resum, a Gràcia hi ha de tot i és d’aquells llocs que els diumenges i festius sempre hi ha activitats i gent pels carrers, a diferència d’altres barriades que semblen uns deserts els caps de setmana perquè ho tenen tot tancat. És un barri viu les 24 hores del dia durant els 365 dies de l’any.

Ciutat Vella m’agrada perquè és un nucli antic on trepitges i repasses en viu i en directe la història més antiga de Barcelona. És el passat al present, i un museu d’història a l’aire lliure, ple de sorpreses. Els carrerons, alguns d’ells misteriosos perquè es conserven gairebé iguals que quan es van construir, et conviden a endinsar-te per a esbrinar què hi haurà. Sembla com si els fantasmes dels avantpassats barcelonins que allí hi van viure fessin presència invisible i et xiuxiuegessin per a què anessis per allí. La Ciutat Vella resulta difícil de conèixer-la pam a pam, i cada vegada que et passeges descobreixes alguna cosa nova de la qual no te n’havies adonat abans. El Barri Gòtic s’erigeix majestuós com un indret carregat d’art i de noblesa. El Born encara conserva l’esperit del barri obrer que va ser, i el Raval, malgrat les excessives reformes urbanístiques, no ha deixat mai d’ésser el Barri Xino, paradigma de la Barcelona gamberra, picant, negra i eròtica.
De la costa barcelonina, malgrat que les platges no són veritablement una meravella, m’agraden les vistes a l’horitzó del mar, veure com el món no s’acaba i que es pot continuar més enllà dels límits terrestres. El barri de la Barceloneta, barri mariner, encara conserva aquella olor de sal marina i dels plats de peix i marisc dels seus nombrosos i tradicionals restaurants. Banyar-se a les platges sempre m’ha agradat perquè per a mi és com una talassoteràpia. També m’agrada molt la façana portuària, que conec des de petit gràcies al meu pare. Encara recordo haver pujat amb ell a la desapareguda rèplica de la caravel·la Santa Maria i passejar-me per l’escullera i per la zona industrial, concretament per la desapareguda factoria Proas, al moll de Sant Bertran.
I en quan a la muntanya de Montjuïc, aquí tinc un sentiment molt especial perquè va ser el bressol de la meva mare, filla de Can Tunis. És una muntanya petita però imponent a cavall del mar i la terra, diferent de les altres, única i irrepetible, alhora tant ocupada i tant desconeguda, i tant present en la història de Barcelona. Montjuïc és una síntesi històrica, social i urbanística de la ciutat i la natura combinades. El seu esperit és tant fort que, en realitat, ha estat Barcelona qui s’ha integrat a la muntanya i no a l’inrevés com tothom creu. Bressol del Poble Sec, barriada humil nascuda a la seva falda, com Can Tunis, i forjadora de magnífics edificis fets amb les pedres extretes de les seves entranyes. Una part de Barcelona existeix i es deu a Montjuïc, ara i sempre. Encara enyoro l’entranyable parc d’atraccions i l’antic funicular.
Bé, aquests són els meus paisatges favorits de Catalunya. I els vostres, quins són?

2 comentarios:

The Fisher King dijo...

Bona matinada, amic meu. He disfrutat molt el teu escrit, i t'en dono les gràcies. Els meus indrets preferits de la ciutat de Barcelona són La Plaça de Felip Neri, el port, la Barceloneta, el laberint d'Horta, el Tibidabo i Sarrià (el barri de Gràcia, tot i agradar-me, de vegades em carrega una mica). També em fascinen els cementiris, així com els mercats, en especial el de Sant Andreu, cercat per unes arcades que desperten la meva sensibilitat poètica. Pel que fa a la província, trobo que Sitges, tot i l'excessiu flux turístic, hi té molt d'encant.

Girona m'enamora. La ciutat, amb els seu encisador call jueu, els banys àrabs i el Parc de la Devesa; així com els pobles costers i d'interior: Tossa de mar, Cadaqués, Besalú, Pals, Figueres...

Catalunya és preciosa!

Ricard dijo...

Moltes gràcies, Jordi. Aquí tenim un patrimoni riquíssim que no ens l'hem de deixar perdre mai. A més, fins i tot, un paisatge lleig, si te l'estimes, l'evocació que un en pot fer fa que sembli hermós. Un clar exemple serien els paisatges de Castella, que a mi no m'agraden gaire però cal observar com els descriu Antonio Machado a Campos de Castilla.