viernes, 7 de enero de 2011

El culé errant. Memòries d’un barcelonista per can Barça (1)

Comencem des d’aquí el nou any 2011 amb una nova sèrie d’articles dedicats als meus anys viscuts com a soci del Barça dansant per ací i per allà sense cap rumb fix definit, errant com l’holandès amb el seu vaixell per tot allò que té a veure amb el món blaugrana i en particular del Futbol Club Barcelona. Serà un viatge divertit i fantàstic que es va iniciar a l’any 1982 quan jo tenia tant sols onze anys d’edat. Aleshores es va celebrar al Camp Nou la inauguració dels Mundials de Futbol que es celebraven a Espanya i al meu pare li van oferir de treballar de controlador a l’estadi. A partir d’aquí s’iniciaria una relació inoblidable amb el club i que li va marcar una part important de la seva vida, doncs ja no era tant sols aficionat sinó també empleat. En Josep Lluís Núñez i Clemente feia pocs anys que havia assolit la que seria una llarga i imperial presidència del Barça, i el Camp Nou s’havia ampliat per acollir el certamen del Mundial convertint-se en un dels temples del futbol més grans del món i un orgull per als culés. Una vegada el meu pare va entrar a treballar, va decidir de fer-me soci del club. Començaria jo a conèixer el món blaugrana i allò que representava.
Com a culé errant que sempre he estat i sempre seré, tindré el plaer d’oferir-vos el meu testimoni sobre el Camp Nou, el Miniestadi, el Palau Blaugrana, l’antic camp del Fabra i Coats, els empleats, la directiva i els seu presidents, els jugadors, els entrenadors, els periodistes i fotògrafs, les penyes, l’afició, els personatges singulars i moltes altres sorpreses que faran d’aquests articles unes divertides i entranyables narracions dels meus gairebé trenta anys de la meva vida en blau i grana.

I per què el culé errant? Doncs perquè mai no he estat fix o designat en un lloc concret. Si bé un soci que disposa d’un seient abonat des de fa molts anys sempre anirà destinat al mateix lloc i gairebé només coneixerà aquella part que li correspon, jo he errat per tot l’estadi al no disposar d’un abonament que m’oferís un seient fix a seure allà on podia i gràcies al meu pare que, com a empleat del club, tenia el privilegi d’accedir als espais prohibits per a la resta de públic. Això m’ha permès veure els partits del Barça al Camp Nou des dels seients de la tribuna, des de la primera, la segona o la tercera graderia, des de l’antiga general, des dels marcadors, des d’una cabina buida de periodistes, assegut a les escales de pedra de les grades, des d’uns monitors, des de la boca de sortida dels jugadors a la gespa quan a l’estadi encara hi havia el fossar... en definitiva, sense un rumb fix sinó sempre d’ací a allà, errant indefinit i indeterminat per terres de can Barça.
A través d’aquest viatge errant, lliuraré periòdicament les meves memòries com a barcelonista com una manera de celebrar trenta anys de la meva vida en relació a uns colors, a un escut, a una bandera i a un sentiment que més enllà de la mera esportivitat.

No hay comentarios: