Als trenta anys de la mort d’en Josep Pla

Enguany fa trenta anys que va morir l’il•lustre i molt controvertit escriptor i periodista Josep Pla i Casadevall. Va ser un dia de Sant Jordi d’ara fa trenta anys.
Un català important de la nostra història contemporània, idolatrat per uns i odiat pels altres, que mai no ha deixat indiferent a ningú tant pel seu estil literari com per la seva singular personalitat. És per això que, des d’aquí, m’agradaria escriure-hi unes ratlles no pas sobre la seva biografia, de la qual en podem trobar sobrada informació, sinó al voltant de la meva impressió personal i, per tant, subjectiva, sobre aquesta figura tant destacada de la nostra història literària del segle XX.
He tingut el plaer de llegir alguns dels seus llibres i articles seus tant en català com en castellà. El seu estil literari en sembla, en termes generals, molt clar, entenedor i senzill (que no vol dir fàcil o vulgar). La seva lectura és ràpida perquè esdevé sistemàticament una redacció àgil que evita l’ús d’un vocabulari complicat. És el que de vegades s’anomena com la dificultat d’allò que és fàcil. Ell sempre parlava de “la necessitat d’una escriptura clara, precisa i sòbria”, i defugint abstraccions una vegada va opinar sobre Josep Vicenç Foix que era “aquell poeta català que escrivia en txecoslovac”. Una altra característica és que les seves trames no són mai avorrides sinó força entretingudes pel desenvolupament de l’acció de les seves històries, que gairebé no cauen mai en situacions passives o punts morts. Apart de com a novel•lista, em resulta fascinant com a periodista i cronista. Ell va formar part d’una generació de cronistes malauradament oblidats per diverses raons sobretot polítiques, com han estat Andreu Avel•lí Artís “Sempronio”, Néstor Luján, Avel•lí Artís Gener “Tisner”, Albert del Castillo, Manel Riu, Josep Maria de Sagarra i Jaume Abellà, entre d’altres. El seu estil literari com a cronista era d’un nivell excepcional. Magnífic descriptor que el va convertir en un excel•lent testimoni d’una època, d’una societat i d’unes circumstàncies que a través dels seus llibres i de les revistes on va col•laborar, com la boníssima i injustament desapareguda Destino, han estat preservades per a la nostra memòria històrica. Una particularitat dels seus articles era la seva ironia, que denotava un particular sentit del humor tant a l’hora d’exaltar com de criticar. Per exemple, en el seu llibre “Barcelona una discussió entranyable” és hilarant el capítol dedicat a criticar la distribució de les habitacions dels habitatges de l’Eixample, de manera que a cada pis que pujaves senties l’olor del què estaven cuinant per dinar.

Les seves cròniques periodístiques que parlen dels territoris i algunes de les seves obres sobre Barcelona i especialment la mítica “Guia de la Costa Brava” el van convertir, de retruc, en un geògraf destacat. Els escrits eren de pas força pedagògics perquè es poden aprendre moltes coses de tot allò que va deixar escrit. Com a curiositat, recordo les paraules del què havia estat el meu professor de la Facultat de Geografia de la Universitat de Barcelona i catedràtic de Geografia Humana, Carles Carreras i Verdaguer, que repetidament va afirmar que en Josep Pla era amb molts aspectes el millor geògraf de Catalunya perquè la manera com ell descrivia el territori català era comparable a com ho hauria un geògraf professional de renom.
Fora de l’àmbit literari, una característica d’en Pla era que, independentment que hom hi estigués d’acord o en desacord amb les seves idees, sabia opinar perquè era capaç de raonar clarament les seves afirmacions i les seves negacions, sense deixar anar bajanades com fan d’altres. Sabia respondre a totes i a cadascuna de les preguntes que li poguessin plantejar i justificar sòlidament i amb seguretat de sí mateix les seves posicions.
En l’aspecte polític, malgrat que mai no va militar en cap partit, en Pla era un home declaradament regionalista, conservador i tradicionalista, de dretes i creient, i d’això mai no se’n va amagar. Sembla que simpatitzava amb les idees carlines gironines que aleshores eren molt populars entre la pagesia de la seva època.
Si bé és cert que als seus inicis va ser simpatitzant de Franco, al cap d’uns anys es va tornar crític. D’una banda, el va disgustar que li prohibissin escriure en llengua catalana. No ho va poder fer fins a l’any 1949. D’una altra, ell era partidari d’una evolució del règim franquista cap a una democràcia, encara que aquesta fos tutelada. Així, si als seus inicis deia que el franquisme defensava “els interessos generals de l’Estat”, després va dir que el franquisme era la dictadura “que pitjor havia conegut”, exercida per “funcionaris del fanatisme”.

I enllaçant amb l’aspecte polític, considerant la diferència que, al meu parer, és molt clara i necessària establir entre catalanisme, nacionalisme i independentisme, en Pla mai no es va mostrar nacionalista i molt menys, independentista. Tot al contrari, ho va rebutjar. Ell sempre va creure en una Catalunya tradicional, i no per això va ser menys defensor de la nostra terra malgrat diverses discrepàncies. En realitat, malgrat que ell no va emprar aquest terme, sí que va ser un catalanista en tant defensor i fomentador de la llengua i de la cultura catalana, divulgador de les tradicions populars catalanes i coneixedor de la identitat catalana. Si bé creia en les singularitats regionals, considerava que s’havia d’anar cap a una identitat més general.
El seu amor per Catalunya el va dur a adoptar una postura molt contraria als grans projectes de transformació del territori. Va ser una mena d’anticapitalista reivindicador de les formes de vida tradicionals catalanes. No es que fos contrari al progrés, als avenços i a l’evolució en general, sinó que discrepava de la manera com es produïa. L’arribada del “desarrollisme” de la dècada de 1960 i part dels anys 1970 especialment a la Costa Brava va ser per ell l’inici de la destrucció irreversible d’uns paisatges que restarien en la memòria històrica gràcies a les seves brillants descripcions plasmades en la seva “Guia de la Costa Brava”, escrita l’any 1941, editada durant els anys posteriors i corregida i posada al dia pel propi autor.
Durant els anys de la Transició no se li va fer prou justícia possiblement com una revenja pel seu passat. De tota manera, el llavors president de la Generalitat Josep Tarradellas li va atorgar la Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya, un any abans de la seva mort. Si no hagués estat per ell, no hauria rebut cap condecoració ni reconeixement.

Als trenta anys de la seva mort, la figura de Josep Pla ha estat reivindicada per diversos intel•lectuals i escriptors catalans que lamenten el fet que s’hagin ressaltat les seves idees polítiques per damunt de les artístiques. Ara, es vol invertir la tendència per a què se’l reconegui com un dels grans modernitzadors de la llengua catalana, com un destacat divulgador dels costums i tradicions locals i com un dels prosistes més importants de la literatura catalana contemporània.